Mostrando entradas con la etiqueta Escritor. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Escritor. Mostrar todas las entradas

jueves, 8 de diciembre de 2011

Discurso de Federico García Lorca al inaugurar la biblioteca de su pueblo Fuente de Vaqueros (Granada). Septiembre 1931.








“Cuando alguien va al teatro, a un concierto o a una fiesta de cualquier índole que sea, si la fiesta es de su agrado, recuerda inmediatamente y lamenta que las personas que él quiere no se encuentren allí. ‘Lo que le gustaría esto a mi hermana, a mi padre’, piensa, y no goza ya del espectáculo sino a través de una leve melancolía. Ésta es la melancolía que yo siento, no por la gente de mi casa, que sería pequeño y ruin, sino por todas las criaturas que por falta de medios y por desgracia suya no gozan del supremo bien de la belleza que es vida y es bondad y es serenidad y es pasión.

Por eso no tengo nunca un libro, porque regalo cuantos compro, que son infinitos, y por eso estoy aquí honrado y contento de inaugurar esta biblioteca del pueblo, la primera seguramente en toda la provincia de Granada.

No sólo de pan vive el hombre. Yo, si tuviera hambre y estuviera desvalido en la calle no pediría un pan; sino que pediría medio pan y un libro. Y yo ataco desde aquí violentamente a los que solamente hablan de reivindicaciones económicas sin nombrar jamás las reivindicaciones culturales que es lo que los pueblos piden a gritos. Bien está que todos los hombres coman, pero que todos los hombres sepan. Que gocen todos los frutos del espíritu humano porque lo contrario es convertirlos en máquinas al servicio de Estado, es convertirlos en esclavos de una terrible organización social.

Yo tengo mucha más lástima de un hombre que quiere saber y no puede, que de un hambriento. Porque un hambriento puede calmar su hambre fácilmente con un pedazo de pan o con unas frutas, pero un hombre que tiene ansia de saber y no tiene medios, sufre una terrible agonía porque son libros, libros, muchos libros los que necesita y ¿dónde están esos libros?

¡Libros! ¡Libros! Hace aquí una palabra mágica que equivale a decir: ‘amor, amor’, y que debían los pueblos pedir como piden pan o como anhelan la lluvia para sus sementeras. Cuando el insigne escritor ruso Fedor Dostoyevsky, padre de la revolución rusa mucho más que Lenin, estaba prisionero en la Siberia, alejado del mundo, entre cuatro paredes y cercado por desoladas llanuras de nieve infinita; y pedía socorro en carta a su lejana familia, sólo decía: ‘¡Enviadme libros, libros, muchos libros para que mi alma no muera!’. Tenía frío y no pedía fuego, tenía terrible sed y no pedía agua: pedía libros, es decir, horizontes, es decir, escaleras para subir la cumbre del espíritu y del corazón. Porque la agonía física, biológica, natural, de un cuerpo por hambre, sed o frío, dura poco, muy poco, pero la agonía del alma insatisfecha dura toda la vida.

Ya ha dicho el gran Menéndez Pidal, uno de los sabios más verdaderos de Europa, que el lema de la República debe ser: ‘Cultura’. Cultura porque sólo a través de ella se pueden resolver los problemas en que hoy se debate el pueblo lleno de fe, pero falto de luz.

Jean-Claude Carrière: "El contrari de la veritat no és la mentida, és la raó"



Jean-Claude Carrière es defineix a ell mateix com un "narrador de mites" que ha treballat amb Tati, Buñuel, Peter Book.
Jean-Claude Carrière (Colombières, 1931)
Com està?
Vell, però bé [riu]. M'he passat la vida entre el càncer i els atacs de cor. La resta és secundari. Vaig fer 80 anys fa tres mesos i em sento bé, segueixo treballant molt i rebent ofertes de feina de tot el món de directors molt joves. No sé per què.
No sap per què?
Crec que d'aquí molt poc seré l'únic guionista del món. Tots els guionistes volen ser directors! La millor decisió de la meva vida va ser no dirigir mai cap pel·lícula. Quan et pengen l'etiqueta de director ja no pots ser una altra cosa. Tota la vida he intentat defugir les etiquetes.
Doncs li anava a demanar que m'ajudés a definir-lo, perquè fa de tot!
Sempre m'han fascinat els nous llenguatges de tècniques com el cine o la televisió i he tractat de fer-los servir tots. La tècnica sempre es presenta com un progrés en la vida de la humanitat i sempre fa veure que no necessita el pensament. La primera vegada que un director de cine mou la càmera és l'inici d'un nou llenguatge. Fascinant.
Buscant informació, tot sovint he ensopegat amb l'adjectiu mític aplicat a vostè. Com se sent?
És un error! Des del punt de vista etimològic un mite és una narració, per tant no sóc un mite, sinó un narrador de mites. I he treballat amb mites: Buñuel, Peter Brook, Tati…
Per a què serveix això del cinema, els llibres o el teatre?
Per a res. Però el món, sense això, no seria el mateix: és una manera d'entendre'l, de parlar-hi, que necessitem. Per què? No se sap. Però si es talla, es talla alguna cosa vital. No volen ser útils, però són necessaris.
Què és la tècnica dels tres segons? Tinc entès que la feien servir amb Buñuel.
Un dels dos diu una idea i l'altre té tres segons per dir sí o no. Si diu sí, la idea és acceptada i s'ha de desenvolupar; si diu que no, l'altre no té el dret de defensar-se o d'insistir: s 'ha de passar a una idea nova. Però de vegades s'han de fer trampes…
I per què tres segons?
Per impedir que la ment reflexioni. La raó és l'enemic número 1, perquè el món és irracional. Intentar entendre el món d'una manera racional és un desastre i porta a l'error. El contrari de la veritat no és la mentida, és la raó.
Després de 20 anys treballant plegats, què va aprendre de Buñuel?
El paper de la imaginació. Per a Buñuel, era un lloc sense límits. Al segle XIX deien que hi ha un nombre limitat de situacions dramàtiques, 34, 36, no ho recordo; sempre ho confonc amb les posicions eròtiques! Això és una tonteria. Intentaven reglamentar la imaginació, però es pot imaginar tot. També vaig aprendre que la imaginació sempre és innocent.
I això què vol dir?
Buñuel i jo havíem patit una educació religiosa, amb el pecat d'intenció: pensar a cometre un pecat també és un pecat. Això no val per a un autor. El Luis deia que cada matí un bon guionista ha de matar el seu pare, violar la seva mare i trair la seva pàtria: si no, no és un bon guionista. L'autocensura de la imaginació és el principal perill per a un autor. S'ha de vèncer la resistència interior que tots tenim.
Ara l'educació religiosa no pesa tant, però hi ha el pensament políticament correcte.
És el mateix. Tots tenim aquest fosc desig de tenir alguna cosa estable, una veritat, en un món que sempre canvia. I potser és necessari per viure d'una certa manera. Tanmateix, és difícil imaginar un esperit totalment lliure, perquè és perillós tractar de coneixe's a un mateix. Les pitjors mentides són les que ens expliquem a nosaltres mateixos.
Va començar treballant de jove amb Jacques Tati.
Tati em va ensenyar a mirar d'una altra manera, a observar el món com si hagués estat creat per déu només per donar a Tati la possibilitat de fer una pel·lícula. Buñuel també sabia mirar molt bé: érem al vestíbul d'un hotel a Sevilla i va passar un vell, caminant molt lentament. Buñuel se'l va mirar i em va dir: "Has vist en Buñuel? Ha perdut molt, oi?"
Sembla impossible no ser creatiu estant al costat de gent així.
Un dia, aviat al matí, Buñuel va venir a casa meva per treballar i em va dir, molt seriós: "Jean-Claude, tot el que hem fet fins ara és una merda, no val res. Me'n torno a Mèxic". I se'n va anar. Era una broma, però una broma interessant: estava dient que un treball necessita ser criticat i reavaluat cada dia.
També ha treballat amb el director Peter Brook, un dels més grans.
L'últim dia d'una funció va fer assajar els actors. Quan li van demanar per què, va contestar: "No hi ha cap raó perquè al públic d'avui no li donem el millor possible". Brook és un riu d'una aigua molt clara, molt lleugera, que va d'un terreny a un altre; Buñuel és un bloc de granit espanyol.
Fuente; Adam Martín de Ara